No és un dimecres qualsevol. Avui estic asseguda a l’AVE tornant de Guijuelo (Salamanca) havent tancat les últimes compres de pernils de la campanya de Nadal. Un viatge llampec i inesperat enmig d’una setmana frenètica.

Durant la tornada a casa faig balanç de tot plegat. D’aquí pocs dies Silvarita celebra 2 anys (3 gairebé des de que va començar a desenvolupar-se aquest petit projecte).

Aquests dos anys han estat com una muntanya russa, plens de dubtes i molts dies pensant si el camí que havia escollit era el correcte. Molts dies anant-me’n a dormir posant en dubte les meves capacitats però despertant-me amb ganes de menjar-me el món.

El camí no ha estat fàcil, i continuarà sense ser-ho, però m’omple i em motiva moltíssim pensar cada dia què puc fer per créixer, per millorar, per intentar diferenciar-me de la resta, per donar un bon servei, en resum, per continuar el camí de la millor manera.

Vull agrair molt sincerament el recolzament de la meva família i amics, sense ells això, per descomptat, no hagués estat possible. També vull donar les gràcies a aquells clients que m’han donat la primera oportunitat, als que ja em coneixien i als que a vegades pel que sigui no ha pogut ser.

També als proveïdors que, alguns sense conèixer-me de res, m’han obert les portes de casa seva i m’han brindat la seva confiança.

Sempre he intentat aplicar els valors personals que per mi són indispensables a Silvarita essent un projecte totalment transparent i proper.

Des dels inicis em vaig marcar l’objectiu de col·laborar amb l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona (podeu llegir el post). No és fàcil fer una donació el primer any de vida d’un projecte amb pocs recursos però el cor m’ho demanava i vaig prioritzar-ho per davant d’altres coses que potser eren més importants.  Enguany, podem tornar a aportar el nostre granet de sorra i això ens fa molt feliços.

Moltes gràcies de nou a tots i esperem poder estar molts anys més al vostre costat!